452ºF #17

 

 

Literatura, imatges i polítiques de la vida

 

 

En els últims temps, les trobades i intercanvis entre les investigacions científiques emmarcades en el camp de l’anomenada «qüestió animal» i el pensament artístic —en la seva faceta creadora i en la seva faceta crítica— s’han enriquit i estès fins el punt de començar a delinear els contorns d’una nova perspectiva d’estudi: la de la biopoètica. Un enfocament de la literatura i de les arts plàstiques que, a través d’un recentrament de la noció de vida, proposa abordatges transdisciplinaris sense perdre de vista l’especificitat de cada llenguatge i dels procediments que els permeten de produir formes singulars de pensament —pensament de l’animal i de l’animal humà—. Aquesta perspectiva exposa, igualment, la necessitat de crear un nou diccionari crític que revisi les definicions atribuïdes a categories tan fonamentals per a les disciplines humanístiques com les de subjecte, subjectivitat, vida, vivent, animalitat, coneixement, creació. Aquesta transformació del camp de preocupacions i dels instruments crítics amb què pot ser abordat implica també, per suposat, una reconsideració del lligam art-vida. Si l’epistemologia antropocèntrica entén la cultura com una realitat deslligada de la vida animal —és a dir, com un projecte d’autocreació i autointerpretació humana—, el punt de vista biocèntric, fortament arrelat en la tradició de pensament nietzschià, la concep com un fenomen propi de la vida. L’art no serà, així, considerat com una zona autònoma que actua sobre o es deixa inseminar per la vida, sinó la seva pròpia manera d’existència. És, en efecte, la relació entre vida i creació —així com ho és la de vida i poder per a la biopolítica— la que alimenta i dirigeix la via del pensament biopoètic.

 

Aquest monogràfic intenta aproximar-se a aquest nou camp de problemes; per a això, recull una sèrie d’intervencions crítiques que reflexionen sobre els desplaçaments filosòfics, polítics i imaginaris que l’emergència d’un punt de vista biocèntric produeix en l’àmbit investigador de les anomenades «post-humanitats». Tot i que els articles que aquí s’inclouen tenen orientacions i tonalitats particulars —en alguns hi impera de manera més perceptible la voluntat de reflexionar teòricament, en d’altres, l’interès per rastrejar les petjades d’una sèrie de transformacions conceptuals en produccions literàries o en el camp de les arts visuals, d’erigir un corpus a partir d’un llinatge o de fer dialogar diversos enfocaments disciplinaris sobre un mateix univers de problemes— es reconeix amb claredat que tots ells s’orienten a pensar els límits, múltiples i mòbils, que separen la vida humana de la vida animal. Podríem dir que assagen una limitrofia en la qual les pràctiques artístiques compleixen un rol epistemològic: ja no són considerades simplement com a formes de representació, sinó també de coneixement d’aquells llindars, d’aquelles zones de vida on es produeix, juntament amb altres formes de vida, un pensament de l’altre i d’allò altre de l’humà.

 

En aquests sentit podem entendre la voluntat d’alguns dels articulistes que participen del monogràfic de recórrer a la imaginació conceptual. A «Literatura y autobiopolítica: aportaciones de Michel Foucault a la teoría de la autobiografía», Álvaro Luque Amo proposa la noció d’autobiopolítica per a articular l’interès foucaultià per la relació entre poder i cos —tensió constitutiva de la biopolítica— amb les seves últimes reflexions en torn de la subjectivitat com a pràctica d’autoconstitució. L’article enriqueix el camp d’estudis de les escriptures autobiogràfiques a través d’una reflexió sobre les «tecnologies del jo» —aquelles pràctiques amb què els subjectes es transformen a sí mateixos a través de la cura de sí i de l’autoconeixement—, alhora que ofereix una lectura transversal de problemes que acostumen a ser abordats de manera autònoma. Categories com cos, vida, norma, escriptura, poder o saber s’imbriquen, així, tot oferint una visió del fenomen literari que enllaça amb el pensament polític sense funcionar com a exemple, causa o representació. A «El animal biográfico», Julieta Yelin, per la seva banda, assaja un joc conceptual a través de l’establiment d’una relació impertinent entre animal i biografia, nocions que s’inscriuen en esferes diferents, o fins i tot oposades, a les del pensament de la vida. La vida animal no té història, lletra, relat; és la vida mancada per definició, en tant que neix de la contraposició amb la vida humana, dotada —i efecte— del llenguatge articulat. Però ¿què succeeix quan aquesta definició és qüestionada mitjançant un nou enfocament de la distinció entre vida humana i vida animal, o, millor dit, mitjançant la infiltració de la vida animal al cor de la vida humana? L’article dialoga, per una banda, amb l’horitzó del pensament post-humanista en torn de l’anomenada «qüestió animal» i, per l’altra, amb els estudis sobre el gènere biogràfic, que han començat, en els darrers anys, a reconsiderar i sofisticar el concepte vida amb què treballen, tot prenent com a referència fonamental les aportacions de la teoria biopolítica.

 

Aquestes revisions teòrico-crítiques tenen lloc, igualment, en el camp més extens de la literatura comparada; els seus fruits poden llegir-se a l’article d’Irina Garbatzky, «Supervivencia de las cucarachas. Kafka en Cuba a finales de siglo XX», que posa en contacte la tradició kafkiana de narracions d’animals amb un corpus de literatura cubana recent, en una lectura que contempla no només la recreació d’imaginaris en què la relació metafòrica entre home i animal és pertorbada, sinó també, i de manera molt productiva, l’emergència de la figura de l’escriptor-bestiola: aquell cos desitjant, resistent i fugisser, que inventa per a sí una forma anòmala, inclassificable, una desviació respecte a les normatives que dibuixen la forma-home en el context cubà —l’article recupera la figura revolucionària de l’Home nou— i, amb tot, un lloc alternatiu d’enunciació. L’obra de Kafka apareix, així, com una clau capaç d’obrir noves vies d’exploració tant respecte a la tècnica literària com a les autofiguracions d’autor en la literatura centreamericana. També des d’una perspectiva comparatista, a «Enfermedad, lenguaje y vida animal», Miguel Ángel Martínez García aborda un ric corpus de textos literaris hispanoamericans on hi rastreja i analitza dues vessants fonamentals del vincle entre animalitat i malaltia: per una banda, identifica aquells relats en què s’hi reconeix un procés d’animalització del malalt, ja sigui a causa de la violència infringida pel discurs mèdic, les institucions i les tecnologies terapèutiques, ja per les representacions que l’entorn construeix d’aquells subjectes que han perdut o estan a punt de perdre la sobirania sobre el seu propi cos. D’altra banda, l’articulista s’atura en aquells textos que recreen situacions en què els malalts experimenten un esdevenir animal, és a dir, en què són travessats per forces de desindividualització, d’impersonalitat, tot fent emergir una llegua animal que impugna la norma mèdica alhora que afirma la dimensió resistent i erràtica de la vida. El problema del control d’allò vivent i la immunització social és igualment aprofundit a l’article «Controlar e Imunizar: a(s) política(s) do corpo em Intrusion, de Ken MacLeod». Allà Igor Furão examina les conseqüències i les convergències del control tecnocràtic, la manipulació genètica i la reproducció assistida a partir de les figuracions que l’escriptor escocès Ken MacLeod elabora a la seva novel·la Intrusió. ¿De quina manera la ficció il·lumina els efectes d’aquests processos del biopoder? ¿Quin abast projecta aquesta ficció sobre problemes com l’eugenèsia, el terrorisme i els dispositius de seguretat? L’article aposta per pensar les contribucions que la literatura, en tant que forma específica de pensament, pot realitzar a la teoria crítica i a la filosofia, possibilitant suggeridores claus d’interpretació del món contemporani.

 

La perspectiva biopoètica permet, d’altra banda, repensar l’articulació art-vida des d’una òptica diversa a la tradició moderna de l’avantguarda, tot revisant els límits de la categoria d’obra. El problema de l’autonomia no refereix a una perspectiva merament institucional; pensar en les seves extensions i el seu afora focalitza l’establiment d’una zona en comú entre els processos d’allò viu i les produccions artístiques, una zona d’indiscernibilitat que també revisa la convenció, tot i que ja no per a establir a priori nous postulats i nous manifestos, sinó per a indagar la possibilitat de creació de comunitats de la diferència. En aquest monogràfic, aquestes zones de construcció entre gèneres artístics diversos, entre vida i obra, així com entre la institució i el marge, es posen en primer pla en tres moments de reflexió sobre les matèries de les restes i la inorganicitat que desdibuixen la forma humana. A «Las dinámicas de lo viviente: repetición, supervivencia y vidas potenciales», Betina Keizman es pregunta, a partir de la tematització creixent d’una infigurabilitat d’allò humà a les arts visuals i performatives, «de qué modo el arte pierde la forma humana, con qué atributos, en qué materialidades, cómo se ligan las condiciones de la forma humana y las disposiciones colectivas». A partir d’allà, Fruta podrida, de Lina Meruane, La comemadre de Roque Larraquy, les instal·lacions del cos de Juan Pablo Langlois i les marqueteries de Sebastián Gordin —dues novel·les i dos projectes instal·latius— incorporen la duplicitat senyalada per Michel Foucault, pròpia de dues instàncies del biopoder: els processos de control i repressió dels cossos individuals i el desplegament de les potències d’allò viu com a formes creatives de fuga que impulsen noves formes polítiques i noves tecnologies del comú. El concepte que aquí s’hi proposa és el de «vides potencials», amb l’objectiu d’insistir en «un orden de la especulación imaginativa que es intrínseco a las formas artísticas, sobre todo si admitimos el presupuesto de que el arte “ensaya” subjetividades extendiendo los límites de lo humano, en muchos casos, estableciendo nuevas dinámicas con lo vivo, con el entorno y con lo que existe en común». Aquesta nova zona, oberta pel desdibuixament de les formes i l’emfasització de materialitats inorgàniques, impulsa una mirada sobre els elements que se separen i excedeixen la figuració. ¿Què succeeix amb el vestigi, les restes, el fòssil, en tant que materialitats excedents del vivent?

 

A «Parcelas de vida: el arte y sus restos», Isabel Alicia Quintana recupera el problema art-vida a partir de les nocions de «parcel·les de vida», de Georges Didi-Huberman, associada a una sèrie d’inquietuds teòriques solidàries entre sí: la precarietat, la no persona, el suplement, la deixalla. L’autora analitza dos casos —la novel·la Fruta podrida, de Lina Meruane, i la pel·lícula La mujer de los perros, de Laura Citarella y Verónica Llinásque interrompen la llegibilitat de l’humà com a espai sense fissures on s’hi observen parcel·les de vida no considerades com a tals, a través de les figures del malalt i del vagabundatge, de l’home sense sostre: «dos maneras de exponer la humanidad: como residuo expuesto a desaparecer pero también como cuerpo resistente que mantiene un proyecto vital». L’accent polític de l’art es reformula, d’aquesta manera, per a situar-se en el moment en què aquest suspèn les certeses estabilitzades i consensuades sobre què és una vida, i fonamentalment en la capacitat de mostrar les vides precàries no com a vides destinades a desaparèixer sinó com a vides resistents, emparades en unes restes que les re-situen, permanentment en oposició als modes de producció del capital. D’aquesta forma, Quintana conclou amb la necessitat d’observar en detall aquests llocs intersticials del treball i la societat, en tant que «el arte y nuestra propia práctica como críticos supone enfrentar la fantamasgoría de un mundo sin resto».

 

Finalment, a «Imágenes (políticas) de vida: ¿el animal?, ¿el fósil? Figuras del prisma poshumano en la obra de Nuno Ramos», Victoria Cóccaro indaga les formes de deconstrucció de la Forma Home moderna, a través de l’ús que realitza l’artista brasiler Nuno Ramos de l’element fòssil i del sentit tàctil, com a orientació preeminent de zones que, amb la crisi de l’autonomia de l’art, s’aproximen en la seva especificitat —aquí el concepte al·ludeix al llibre de Florencia Garramuño, Mundos en común, de 2015—. Novament, la potència de la vida s’analitza a partir de les restes, com a matèries que condensen sobre sí una vida que desarma i descomposa els seus límits humans o bé, tot seguint les línies de Gilles Deleuze i Michel Foucault, evoca forces que sempre excedeixen la seva forma, ubicant-se en l’obertura o en l’afora de les seves convencions. El fòssil com a material radicalment aliè al bios desactiva la temporalitat biologicista, proposa un temps històric anacrònic.

 

La secció de Miscel·lània d’aquest número inclou, per la seva part, quatre articles. «L’assaig segons Joan Fuster: l’article literari como a modalitat del gènere», de J. Ángel Cano Mateu, analitza la categoria genèrica d’«article literari» —tensionada entre el camp periodístic i el literari— per a argumentar la seva estreta relació amb la forma de l’assaig a partir d’una anàlisi de les reflexions de Joan Fuster sobre el tema. Aquestes intervencions són posades en diàleg amb una sèrie de formulacions teòriques sobre el gènere assagístic, tot destacant, com a trets compartits entre ambdós tipus de produccions «la condición de tentativa, la provisionalidad y, consecuentemente, el carácter poco exhaustivo y fragmentario, o el dialogismo». A «Letras de celuloide: una lectura de 5 metros de poemas de Carlos Oquendo de Amat», Agustina Ibañez posa en contacte el poemari oquedià amb els avenços tècnics del cinema de finals del segle XX i principis del XX. Aquesta trobada produeix, segons l’autora, un text híbrid en què els procediments cinematogràfics participen activament del procés d’escriptura i composició. Ibáñez caracteritza el resultat de l’experiment poètico-cinematogràfic com un «texto pliegue», «un texto en tránsito entre y hacia lo textual, lo visual, lo poético». Per la seva banda, Cecilia Macón analitza, a «Teresa Wilms Montt: la visceralidad como activismo», la producció de l’escriptora xilena, molt particularment la seva primera obra, Inquietudes sentimentales (1917), amb l’objectiu de situar l’emergència d’una categoria d’«intimitat» i la relació amb l’activisme feminista de tall anarquista. D’aquesta manera s’hi traça una cartografia dels afectes que posseeix un abast polític alhora que dimensions vitals. Tancant la secció, a «El materialismo vitalista de Diderot y el desarrollo de la novela moderna», Nicolás Martín Olszevicki examina la distància que separa el projecte novel·lístic de Denis Diderot, esbossat al seu «Éloge de Richardson» (1762), de la seva praxis concreta com a novel·lista. A partir d’una pregunta pel lloc que ocupa la novel·la en el seu sistema filosòfic, l’autor ubica l’estratègia narrativa rupturista de l’autor com a precursor impensat de la novel·lística moderna.

 

Per últim, però no per això menys important, la «Nota crítica» adjunta a aquest número resulta summament oportuna en el diàleg amb el nostre monogràfic. Es tracta d’«A quattro anni dall’Apocalisse. La strage di Orlando, Trump, “il gender” e le unioni civili in Italia», de Lorenzo Bernini. Allà s’hi presenta en discussió el seu llibre Apocalipsis queer (publicat el 2013 a Itàlia i el 2015 a Espanya), on l’autor reflexionava críticament sobre les polítiques hegemòniques de les unions civils i les homogeneïtzacions en matèria de drets humans. Quatre anys després, Bernini torna sobre aquestes qüestions en el marc d’un ressorgiment de la dreta a nivell mundial, i en relació amb esdeveniments històrico-polítics rellevants al camp LGTBI: entre ells, el triomf de Donald Trump als Estats Units, la massacre en l’atemptat al local gai Pulse, a Orlando, el 2016; l’aprovació de la unió civil entre persones del mateix sexe a Itàlia el 2015 i la fi de la campanya del Vaticà contra la teoria de gènere el 2013. En aquesta nota Bernini proposa la necessitat de continuar pensant els modes en què les formes de vida, de corporalitat i de sexualitat impulsades des dels moviments LGTBI qüestionen els processos de l’Estat modern i demanden reformulacions filosòfico-polítques i atenció per part de l’activisme, amb la fi de detectar i defensar les comunitats de les manifestacions, cada vegada més assídues, d’odi, homofòbia i intolerància a nivell global.

 

Julieta Yelin (IECH, CONICET-UNR)

Irina Garbatzky (IECH, CONICET-UNR)

 

NOTA DEL CONSELL DE REDACCIÓ DE 452ºF

Amb el propòsit d’afavorir la qualitat i excel·lència de 452ºF. Revista de Teoría de la Literatura y Literatura Comparada, a partir del present número 17, la revista no continuarà amb la publicació de les traduccions simultànies dels seus articles. El nostre compromís amb el plurilingüisme segueix present mitjançant la publicació dels articles en les llengües oficials de la revista —castellà, català i anglès—, les quals a més defineixen l’entorn, els resums i les comunicacions de 452ºF, així com en la recepció i publicació d’articles en les altres llengües romàniques.

 

FaLang translation system by Faboba

index

miar ccuc csic dialnet doaj e-revistas isoc latindex MLAracoresh
lista de emails
click sinuca

chfyavbh88y FilmOneTorrents http://filmonetorrent.blogspot.com/4cd3