452ºF #18

El paradigma de l’arxiu a la narrativa i la cultura visual contemporànies

 

 

 

En el «gir arxivístic» (archival turn), preconitzat per Hal Foster cap a finals dels anys noranta, s’al·ludia a una sèrie d’operacions que els artistes posaven en funcionament per desafiar la cronologia com a lògica fonamental de la narrativa hegemònica tant en la història com en l’art. La descontextualització d’imatges i objectes, la deriva en micronarratives, la ironia sobre les formes legal-administratives i la fragmentació en general es van convertir en les operatòries centrals d’un paradigma que inscriu les seves obres en una espaciotemporalitat crítica nova. Tenint en compte que el paradigma de l’arxiu involucra una tradició que s’abeura en la filosofia de Michel Foucault de finals dels anys 1960 (a la qual adquireix particular rellevància Arqueología del saber de 1969) i en la reflexió proposada per Jacques Derrida a Mal de archivo. Una impresión freudiana de 1995, el pensament i la crítica contemporanis han produït un encreuament transdiciplinari que involucra la literatura, la crítica literària, les arts (audio)visuals i l’estètica.

 

L’horitzó de la qüestió de l’arxiu que assenyalava Derrida amb els «arxius dels mal» de la fi de mil·lenni —que van ser dissimulats, destruïts, prohibits, tergiversats— exigeix una reavaluació en l’àmbit de la literatura i la cultura visual contemporànies, que es van encarregar profusament de retre compte de la problemàtica relació entre les polítiques de l’arxiu, les representacions artístiques del present i el passat recent. Sense renunciar a la intervenció i apropiació dels documents, la narrativa i la cultura visual van orientar-se cap a la reinterpretació i configuració d’arxius, per tal d’elaborar nous modes d’accés a la contemporaneïtat, desafiar l’autoritat de la institucionalització i els convencionalismes dels modes de representació predominant, i proposar arqueologies complexes sobre el present.

 

L’exploració d’aquesta vessant clau de la teoria actual implica una sèrie de dimensions del problema a tenir en compte: en primer lloc, indagar sobre la productivitat de la noció d’arxiu a la teoria recent (que comporta considerar l’arxiu tant un repositori de documents del passat com un espai obert de discussió i debat del present); en segon lloc, dimensionar la productivitat d’aquesta noció (i de la seva desconstrucció) a la narrativa i la cultura visual actuals; finalment, revisar la manera en què la noció d’arxiu i les polítiques de l’arxiu impacten sobre els modes de representació.

 

Si bé el pensament contemporani ha estat insistentment atent a la qüestió de l’arxiu, és amb la reavaluació del concepte a l’última dècada que s’obre una possibilitat innovadora per problematitzar tant la relació entre la narrativa i la història com entre la cultura visual i la representació del present. Així com els desenvolupaments de Foucault o Derrida van establir els ciments d’una perspectiva que va intentar qüestionar els modes de representar la història i vincular-se amb ella, els debats més recents —Andrea Giunta, Cristián Gómez-Moya, Miguel Valderrama, Antoinette Burton, Hal Foster, Okwui Enwezor, Anna Maria Guasch, Ann Cvetkovich, entre d’altres— intenten desplegar perspectives més radicals. D’aquesta manera, la reivindicació de l’arxiu a la configuració de representacions des de la narrativa i la cultura visual implica la introducció a la discussió de l’anàlisi dels efectes específics de la problemàtica de l’arxiu, el qüestionament dels modes convencionals de plantejar sentits històrics i una revisió general de contra-pràctiques discursives a la literatura i l’art.

 

Els articles que composen aquest dossier exploren la potència de la noció d’arxiu per pensar certes problemàtiques obertes per les narratives contemporànies. La imbricació de l’arxiu amb categories rellevants com memòria, història, afectes, muntatge i cos guien l’escriptura d’aquestes anàlisis. L’arxiu no es concep de manera homogènia en totes aquestes aproximacions, sinó en una variabilitat esclatada per l’heterogeneïtat dels enquadraments teòrics i la multiplicitat dels artefactes culturals que s’indaguen. Aquesta proliferació teòrica i analítica afavoreix la disseminació de la noció d’arxiu i inaugura la possibilitat de concebre nous desviaments i aplicacions.

 

A «El domicilio inalcanzable: archivo y montaje en La Anunciación de María Negroni», María José Punte assumeix el desafiament d’estudiar aquesta novel·la a partir de l’interès de la seva autora per l’arxiu i els gabinets de curiositats. Si bé es tracta d’una novel·la sobre la qual s’han gestat diverses lectures crítiques, a l’article es postula la possibilitat d’abordar-la a partir de l’articulació, per part de Negroni, d’un arxiu arbitrari i desjerarquitzat. Punte segueix les aproximacions de Georges Didi-Huberman per pensar tres problemes derivats d’aquesta escriptura arxivística: l’elecció de l’anacronisme com a lògica possible de la Història; la figura de l’atles warburgià com mètode d’aproximació a l’«arxiu de la imaginació poética» porposat per Negroni; i el procediment de muntatge per materialitzar la intervenció sobre el temps i l’arxiu. En aquest sentit, el risc d’explorar la literatura a través de la teoria i la història de l’art es justifica en la pròpia apel·lació de Negroni a la figura de la «anunciació» per pensar la política de la generació militant dels anys setanta.

 

«El cuerpo del archivo: función, testimonio y la responsabilidad de un orden Apuntes sobre Insensatez y Dos veces junio» de Martín Lombardo rastreja la manera en què aquestes dues novel·les llatinoamericanes recents no només evoquen els crims de lesa humanitat comesos en els seus respectius països, sinó que a més es focalitzen en la complexitat de representar la crueltat. En aquest arxiu de les atrocitats, que també és abordat als articles de Natalia Taccetta i Cecilia Macón, Lombardo indaga sobre el lloc del cos i, des d’allà, en la posició enunciativa de qui té al seu càrrec l’organització dels arxius repressius (Dos veces junio) i els arxius configurats amb els testimonis de les víctimes de la violència institucional (Insensantez). En aquesta recerca per pensar com els testimonis es converteixen en documents històrics, Lombardo recupera la vinculació esgrimida per Giorgio Agamben —i abans per Michel Foucault— entre l’arxiu, l’enunciació i el dicible.

 

A «Memorias de infancia en dictadura: de la potencia del documento al afecto de archivo», Natalia Tacceta es remet al «Archival Turn» teoritzat per autors com Foster als noranta o actualment per Anna María Guasch per pensar, des d’allà, les transformacions operades a la vinculació de l’art amb la història i la memòria. La noció d’arxiu permet explorar una temporalitat detonada i una història discontínua i problemàtica. En aquest marc general, Taccetta focalitza la rellevància de la noció d’arxiu en els debats derivats, a Amèrica Llatina, de la desclassificació dels arxius repressius de les dictadures del Con Sud i les polítiques de memòria, veritat, justícia i reparació. Dos documentals, La guardería (Virginia Croatto, 2016) i El edificio de los chilenos (Macarena Aguiló, 2010), constitueixen el territori sobre el qual és possible explorar la conformació d’arxius alternatius articulats al voltant dels testimonis i documents dels fills de militats que van transitar l’experiència de la vida col·lectivitzada a Cuba.

 

Cecilia Macón assaja a «No Word Movie: Chantal Akerman y el silencio como contra-archivo de sentimientos» un apropament a l’arxiu des del gir afectiu. El seu article proposa pensar l’últim documental dirigit per Chantal Akerman, No Home Movie (2015), com un contraarxiu sonor basat en el funcionament emotiu del silenci. Akerman configura aquest contraarxiu a partir del mutisme sostingut per la seva mare entorn a l’experiència concentracionària soferta. En contraposició als múltiples arxius de testimonis de les víctimes, aquí s’obstaculitza aquest camí per indagar altres formes de retre compte de l’horror. En aquest punt, el gir afectiu li permet a Macón estudiar l’enllaç entre el silenci i l’arxiu de sentiments.

 

A «Un cine de ideas. Fotografía y afecto en Histórias que só existem quando lembradas (Julia Murat, 2011) y Viaje sentimental (Verónica Chen, 2010)», Julia Kratje estudia aquests dos films llatinoamericans a partir de la gestació d’un arxiu centrat en les «atmosferes afectives». Tots dos documentals s’organitzen al voltant de les fotografies i els àlbums familiars i des d’allà composen arxius privats i íntims tot i que transformats en públics pel rodatge. Kratje proposa la noció d’«atmosfera» per aproximar-se a una sèrie d’elements que excedeixen el pla temàtic dels films i que apel·len a la creació d’un paisatge sonor, una tonalitat afectiva. A l’article, es pensa la noció d’un cine conceptual com aquell que pretén exaltar estats anímics per mitjà de la posada en escena d’idees. En aquest sentit, no es sosté la gastada contraposició entre allò conceptual i allò afectiu, sinó la seva convergència a partir de la posada en funcionament d’una perspectiva de gènere que permeti recórrer un arxiu de viatges i fotografies que ressenyen diferències culturals i socials.

 

Irene Depetris Chauvin aborda a «Mirar, escuchar, tocar. Políticas y poéticas de archivo en Tierra sola de Tiziana Panizza» la recuperació de la memòria audiovisual de l’Illa de Pasqua tirada endavant per la directora xilena Tizianna Panizza a partir de la troballa de 32 documentals filmats allà abans de 1970. L’article es centra en l’anàlisi dels modes en què el documental construeix i desconstrueix  l’arxiu fílmic mitjançant una operatòria de muntatge que posa en evidència una mirada etnogràfica vinculada a un període de subjecció colonial. Paral·lelament, Depetris Chauvin proposa un abordatge de Tierra sola a partir de la valoració de la dimensió afectiva de l’arxiu i l’estatut expressiu dels seus documents i postula la possibilitat de reorganitzar una «escena de memòria» allunyada de la mirada etnogràfica i que mobilitza les dimensions visuals, aurals i texturals de la cultura.

 

Per la seva part, a «(re)Reading Index Cards: The Archivist as Interpreter in susan pui san lok's News», Sandra Camacho aborda alguns projectes de Susan Pui San Lok per tal d’avaluar el que l’autora denomina el poder dels arxivistes, concebuts com a guardians de documents, però també com a exegetes exquisits, això és, aquells que emmotllen, donen forma i fan veure allò que ha de ser llegit. En aquest article, tanmateix, es posa l’accent a les particularitats del silenci i les absències i la manera en què les tecnologies impliquen un llenguatge que voreja els buits entre documents i imatges per fer aparèixer materialitats alternatives.

 

Com a totes les seves edicions, la revista compta amb la secció Miscel·lània a la qual tres articles permeten una posada al dia d’innovadores lectures crítiques. Gerardo Argüelles Fernández y Laura Andrea Montenegro Moreno proposen a «El horizonte de finitud en Una soledad demasiado ruidosa de Bohumil Hrabal» un encertat apropament a aquest autor txec. La recurrència a categories teòriques de Rüdiger Safranski, Zygmunt Bauman, Edmund Husserl, Karl Jaspers i Walter Benjamin componen un mapa en el qual es pensa el fenomen de la massificació de l’art i l’amenaça de la pèrdua de l’aura. David Pruneda Sentíes a «Una negativa a recibir: la lectura (de la) crítica» articula una rellevant distinció entre dos models de lectura: la lectura concebuda com a activitat de recepció o entesa com activitat crítica. La recurrència a autors com Wolfgang Iser, Hans Jauss i Stanley Fish permeten definir la lectura crítica com a un gest productor del seu propi objecte d’estudi. Carlos Surghi a «Relato, resplandor y discontinuidad del sentido en Maurice Blanchot» aborda la difícil tasca d’explorar els relats de Blanchot a partir de la noció de «desaparició», concebuda com a definitòria de la literatura. En aquest sentit, l’absència d’argument, sentit i representació suposa una experiència de lectura complexa atès que es tracta de «relats impossibles de llegir».

 

A la secció Ressenyes, Julia Lewandoswka s’aboca a analitzar Los papeles del autor/a. Marcos teóricos sobre autoría literaria, editat per Aina Pérez Fontdevila i Meri Torras Francés. Allà es duu a terme una actualització de la complexa noció d’«autor» i els múltiples debats teòrics generats al seu voltant. Al seu torn, es pensa quina és la vigència d’aquesta categoria crítica. Dolores Resaño ressenya Buenos Aires y las provincias. Relatos para desarmar de Laura Demaría. Aquí es desmunta la forma en què la teoria i la crítica van pensar la relació entre Buenos Aires i les províncies a través de l’estructura dual de centre i perifèria. Mayte Cantero Sánchez es dedica a comentar Living a Feminist Life  de Sara Ahmed. En aquest cas, es proposa una aproximació a l’obra d’aquesta autora clau del feminisme mitjançant el seu diàleg amb altres teòriques feministes i el seu enllaç entre una tradició epistemològica que pensa la imbricació de la qüestió política, la personal, l’emocional i l’estructural. El número es completa amb una Nota crítica de particular rellevància: la traducció de Fragilidad Queer de Sara Ahmed realitzada per Mayte Cantero Sánchez. Es tracta d’un text imprescindible per pensar la contemporaneïtat i les seves múltiples imbricacions amb la narrativa i l’art.

 

Natalia Taccetta (UBA)

Mariano Veliz (UBA)

 

 

FaLang translation system by Faboba

index

miar ccuc csic dialnet doaj e-revistas isoc latindex MLAracoresh
lista de emails
click sinuca

chfyavbh88y FilmOneTorrents http://filmonetorrent.blogspot.com/4cd3