452ºF #12
Història y usos hispànics de la teoria


L'any 2013 es van complir els seixanta anys de la publicació del primer llibre de Roland Barthes, Le degré zéro de l’écriture, i el 2014 ―en què es publicà la convocatòria del monogràfic d'aquest número―, trenta de la mort de Michel Foucault. 1953 i 1984 poden marcar, tant emfàticament com arbitràriament, l'inici i la fi d'una època de la història intel·lectual francesa que avui podríem anomenar, retrospectivament, «el temps de la teoria»: un temps de crisi en què el pensament, la política i la literatura van arribar a desestabilitzar-se mútuament. Trenta anys ens separen del tancament d'aquella època d'efervescència que constitueix una de les arrels vives de la nostra actual comprensió de la literatura. El present monogràfic, corresponent al número 12 de la revista 452ºF, pretén inquirir com es va comunicar fins a nosaltres aquest pensament i, per tant, què ens uneix i què ens separa d'ell.

Si aquella època ja és història, aquesta distància possibilita una mirada analítica i reflexiva sobre les nostres pròpies lectures d'aquest arxiu per tal d'entendre una mica millor la contemporaneïtat dels nostres discursos crítics. Què ens lliga i què ens separa d'aquell temps? Quines implicacions té la institucionalització i la normalització universitària de la teoria? I, ja en un registre polèmic, com es preguntava la publicació argentina El ojo mocho fa ara vint anys: «¿Se puede salvar la teoría?».

Els usos de la teoria en els diversos contextos hispànics demanen una posada en comú que mostri a través de casos concrets les estratègies d'apropiació i les transformacions discursives. Per a estudiar aquesta problemàtica, aquest monogràfic se centra ens els casos d'Argentina i Espanya, dos dels contextos més importants en la recepció d'aquest pensament.

Per això, el número s'obre amb una secció de Testimonis crítics, que compta amb aportacions d'Enric Sullà, Nora Catelli i Beatriz Sarlo. En aquests textos, alguns dels protagonistes d'aquesta història prenen la paraula i acoten tres moments i tres situacions: la «invasió teòrica» a Catalunya i a Espanya a finals dels anys seixanta i principis dels setanta (Sullà): l'acomodació d'aquestes teories en el panorama crític espanyol i les seves distàncies respecte a una certa actualitat internacional a finals dels vuitanta (Catelli); i, finalment, una mirada retrospectiva sobre l'obra de Roland Barthes i una reivindicació present de la seva lectura en els nostres dies (Sarlo).

Sullà, catedràtic recentment jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a l'Universitat Autònoma de Barcelona, va començar a estudiar en aquesta mateixa universitat el curs 1968-69, any en què, juntament amb la promoció de versions renovades del marxisme i de la semiòtica, «l’estructuralisme era a l’ambient». A «Esperant els bàrbars» torna sobre les publicacions de l'època i les seves pròpies lectures, i posa en perspectiva algunes de les línies principals d'introducció del pensament crític francès, tot traçant un mapa de la recepció de l'estructuralisme a finals dels anys seixanta i principis dels setanta a Catalunya i Espanya. Els bàrbars a què es refereix Sullà en el seu escrit són «no tan sols els estructuralistes sinó tots els pensadors francesos (i estrangers en general) que són esperats pels ciutadans d’un país sufocat, perquè l’han volgut aïllar fent-li creure que no li cal res de fora perquè ja ho té tot, un país, doncs, la gent més inquieta del qual espera paradoxalment que els forasters li resoldran els problemes que no ha sabut o no pogut resoldre».

El segon text de la secció és «Retórica y jergas en la crítica contemporánea», conferència impartida per Catelli a Barcelona el 1987. Responent al títol del curs en què s'insertava, l'autora es preguntava per una doble qüestió. Per una banda, pels límits de la crítica a Espanya («afirmaríamos que los límites de la crítica son, aquí, los límites de sus críticos»); i per l'altra, de manera més ambiciosa, pels «límites teóricos del discurso crítico en la reflexión actual». La distància que separaria l'un de l'altre («un hiato, un auténtico vacío») era el punt de partida de la seva reflexió. D'aquesta manera, Catelli, plantejava «la exigencia de una lectura de la teoría de la crítica contemporánea», sense per això «descuidar el análisis y la descripción de la crítica en España, porque es nuestro punto de partida y es nuestro medio natural». La seva conferència, que podem llegir avui a la vegada com a intervenció i document històric, era un diagnòstic de l'assimilació de la teoria i tractava de situar històricament i contextualment el que llavors presentava com «este paisaje peninsular tan decepcionante». Després de repassar les principals línies de problematització de la teoria literària del segle XX, Catelli es detenia en l'obra de Paul de Man per a senyalar-ne la pregnància de la retòrica en la crítica contemporània. «El trabajo sobre la figuración, sobre la retórica», afirmava llavors, «es la puerta estrecha por la que deben pasar los discursos críticos. Los cargos usuales contra la desconstrucción (rigor monótono, circularidad obsesiva, utilización de una jerga) son también síntomas de la conciencia creciente de lo retórico en todos los discursos».

Aquesta secció de testimonis es tanca amb l'escrit de Sarlo «Barthesianos de por vida», de 2005. L'autora, una de les màximes responsables tant de la renovació crítica argentina dels setanta, a través de la revista Los libros (1969-1976), com d'una certa crítica posterior d'aquesta tradició a partir de finals dels setanta, amb la fundació de Punto de vista (1978-2008), presenta y reivindica a Barthes al mateix temps. Sarlo, que recorda la importància de la literatura en l'escriptura d'aquest autor, exemplifica a través d'ell una certa relació d'intimitat de la crítica amb la literatura. I afirma: «Los que seguimos leyendo a Barthes somos barthesianos de por vida».

Després d'aquests Testimonis crítics, publiquem l'article invitat de Miguel Dalmaroni: «Resistencia a la lectura y resistencia a la teoría. Algunos episodios en la crítica literaria latinoamericana». En ell s'hi exploren alguns debats de la crítica recent a Amèrica Llatina i, especialment, a Argentina, sense deixar de situar-los en un espai teòric general. En el mar de la «resistència a la teoria» de què parlaria Paul de Man, l'article aborda les «resistències a la teoria de la lectura»; i, en relació a aquestes, Dalmaroni recorda al mateix temps una última: aquella «resistencia irreductible de la literatura (y del lenguaje) a ser leída, a ser teorizada, es decir capturada (olvidada, reprimida) alguna vez ―de una buena vez― por una “gramática” capaz de explicarnos su “lógica”». Partint d'aquí, Dalmaroni traça un arc i situa a dos autors a cada un dels seus extrems (entre els quals cabria situar un espai de possibles): Robert Darnton a un, amb el seu apropament social i cultural, i Maurice Blanchot a l'altre, amb una teoria de la lectura literària com excès o falta. L'autor senyala com la Historia de la lectura en el mundo occidental de Roger Chartier i Guglielmo Cavallo es despreocupa del «papel activo, creativo e insubordinado de los lectores, los usuarios o receptores» sobre el qual el propi Chartier havia insistit en altres textos i indica com en aquest i altres escrits hi regeix cert vocabulari destinat a conjurar «el peligro del desvío abstracto, metafísico, subjetivista o poético al que, parece, conduciría cualquier desplazamiento hacia la pregunta filosófica». Lligada a aquesta qüestió, Dalmaroni es refereix «en la crítica argentina» a «tres generaciones de historias de la lectura». L'article acaba amb unes conjectures que tracten d'emmarcar un treball crític que no escamotegi «la resistencia que la literatura ofrece a la lectura» i, per tant, «el residuo de indeterminación que toda ocurrencia de palabra siempre arroja». Aquesta resistència de la literatura i les conjectures que l'acompanyen ―que presenten la lectura com a falta i al lector com a marcador per una fenedura (el lector no es el lector social i cultural)― semblarien políticament preferibles a altres teories, segons l'autor, sempre que s'apostés per «una ética de firme y radical sesgo emancipatorio».

Aquest monogràfic es completa amb quatre articles agrupats geogràficament. Els de Vicenç Tuset Mayoral i d'Ester Pino Estivill estan dedicats a la historia de la teoria a Espanya. L'article de Tuset, «Herencia estilística y voluntad de renovación en la crítica literaria española de los setenta. Algo sobre Dámaso Alonso, Carmen Bobes Naves y Antonio García Berrio», estudia com l'estructuralisme va ser rebut a Espanya a través del sedàs de l'estilística de Dámaso Alonso i la seva lectura de Saussure. Tuset analitza, en aquest sentit, les lectures de Bobes Naves a La semiótica como teoría lingüística i de García Berrio a Significado del formalismo ruso, els dos llibres publicats el 1973, i senyala com «el compromís humanista» va suposar un límit a la recepció de l'estructuralisme que va promoure «un debate con la estilística que inquietará menos de lo aparente sus fundamentos epistemológicos más hondos». Tuset, recordant la revolució epistemològica de l'estructuralisme, senyala que «la sorda hegemonía» de l'estilística, «las comodidades de su sentido común y la imposibilidad de quebrar el territorio mismo de la polémica dentro del ámbito académico» foren aspectes dominants de la recepció de l'estructuralisme a Espanya. D'aquesta manera, la seva lectura proposa que «la estilística hispánica, antes que contener o anticipar nada, se convirtió en un techo de cristal teórico que, contra lo aparente, obturó en buena medida la recepción de los aspectos más productivos del nuevo paradigma estructuralista».

Per la seva part, Ester Pino aborda a l'article invitat «L’écriture barthésienne contre l’oubli (vue depuis l’Espagne)» la recepció de l'obra barthesiana en el context espanyol de la fi del franquisme i de la transició democràtica. L'autora constata com «alors que Barthes se confronte au discours réaliste pour affirmer a contrario la prévalence de la forme comme morale, la critique littéraire espagnole oppose un furieux désir de réalité». A través dels ecos de la recepció de Barthes a Espanya, Pino senyala com el context polític espanyol el va presentar com un autor aliè a la problemàtica del compromís. Així, tant el seu «textualisme» como la tasca que encarrega a l'escriptor ―no tant «exprimer l’inexprimable» com «inexprimer l’exprimable»― van ser vistos ―quan no denunciats― com el producte d'una actitud apolítica i fins i tot conservadora. Per tot això, «la réaction à la théorie barthésienne, plutôt que scandaleuse, a été sceptique» y el nou compromís que proposava a Le degré zéro de l’écriture fou interpretat com una rèplica a «l’art engagé que l’on souhaitait réaliser en Espagne». A través d'aquestes anàlisis, Pino proposa, tenint en compte les diferències entre el camp literari francès i l'espanyol, comprendre les causes d'aquest «oblit» de Barthes. I senyala que, en l'actual context espanyol, una reconsideració de l'escriptura íntima de l'últim Barthes podria mostrar afinitats amb les problemàtiques de la memòria històrica, la qual cosa obriria la possibilitat d'una reapropiació del llegat barthesià del seu últim període. Si bé l'obra dels cinquanta i els seixanta de Barthes va ser criticada a Espanya per la seva aparent absència de consciencia històrica, tal com proposa Pino, «peut-être un retour à l’œuvre plus intime de Barthes pourrait nous offrir une nouvelle manière de comprendre l’histoire».

El monogràfic també compta amb dues aportacions relatives a la història argentina. La primera d'elles és l'article «Los discursos de la crítica literaria argentina y la teoría literaria francesa (1953-1978)», escrit per mi mateix (Max Hidalgo Nácher). En ell hi abordo de quina manera la teoria literària francesa va contribuir a renovar la crítica literària argentina i com aquesta renovació es va articular en una doble registre polític i epistemològic. L'article, que parteix del concepte de discurs foucaultià, pretén estudiar els límits discursius d'una època entesa com a bloc i, paral·lelament i en segon lloc, senyalar els usos que la crítica va fer-ne de la teoria i, per tant, com la va transformar a partir de problemàtiques específiques. Per a això, el text se centra en l'estudi d'un treball crític desenvolupat en gran mesura al marge de les institucions acadèmiques i, de manera eminentment col·lectiva, en torn a revistes com Los libros.

Respecte a la qüestió acadèmica, val la pena senyalar que a Argentina la relació de la teoria literària amb la universitat serà summament problemàtica, per evidents motius polítics, fins el final de l’última dictadura militar. Ara bé, amb la democràcia la teoria entrarà a la universitat, promovent un canvi de valor i funció de la mateixa. Aquest és precisament el moment que estudia el següent article, «Algo más sobre un mítico Seminario (usina teórica de la universidad argentina de la posdictadura)», d'Analía Gerbaudo, que reflexiona sobre la imbricació de la teoria amb la pràctica acadèmica en la post-dictadura argentina. L'autora estudia aquí el seminari «Algunos problemas de teoría literaria» de Josefina Ludmer, portat a terme el 1985  la Universidad de Buenos Aires, i mostra de manera meridiana com l'ensenyança universitària de la literatura era pensada a l'Argentina de principis dels anys vuitanta en moltes ocasions en relació a un projecte intel·lectual de molta major envergadura, i amb el qual l'autora d'aquest article sembla compromesa. Com senyala Gerbaudo, «exhumar estos papeles de “inicios” de Ludmer permite, entre otras cosas, iluminar la relación que se juega entre sus publicaciones y sus clases, descubrir cómo se gestan algunas preguntas que vertebran sus trabajos posteriores (convertidas luego en hipótesis o tesis) y complejizar los interrogantes respecto de su constante gesto vanguardista».

La reunió d'aquests articles i testimonis, que pretén contribuir a un millor enteniment de la història intel·lectual de la teoria literària i, a través d’ella, del nostre propi present crític, ha sigut impulsada per una convicció: la de que historiar la teoria literària ―tant des de la seva vessant institucional com discursiva― pot ser, avui en dia, una manera de fer-ne ús i de reactivar-la. Senyalar les mediacions que ens uneixen i ens separen d'altres temps i altres espais pot contribuir a fer visibles els actuals usos de la mateixa i, en últim terme, a situar de manera problemàtica el nostre propi present crític. Confiem en què aquest monogràfic, que no hagués estat possible sense la generosa col·laboració d'un bon nombre de professors i investigadors de les dues ribes de l'Atlàntic, pugui contribuir-hi.

El número 12 de 452ºF es completa amb cinc articles de miscel·lània i una ressenya. Isabel González Gil reflexiona a «Valor y kitsch en La muerte de Virgilio» sobre la teoria del kitsch de Hermann Broch i sobre la possibilitat d'escriure en una civilització desintegrada, regida per la crisi de valors, com seria la de la primera meitat del segle XX. A «El arte como horizonte utópico del sentir en La Anunciación», Andrea Castro considera La Anunciación (2007) de María Negroni en el marc de la narrativa argentina de la memòria de l'última dictadura militar. L'article gira en torn a la possibilitat d'un horitzó utòpic del sentir i del saber que, trencant amb la preeminència del vincle referencial, senyala la importància de l'art i de la literatura en la construcció de la memòria i de la Història. Mazal Oaknín, per la seva part, estudia a «The Construction of the Global Female Subjectivity in Lucía Etxebarria’s Cosmofobia» com aquesta novel·la representa la vida quotidiana en el barri madrileny de Lavapiés. L'article tematitza les friccions i la conflictivitat que es donen en contextos en què personatges d'orígens molt diferents estan en un contacte estret, i estudia a través d'això la construcció de la subjectivitat femenina. A «Lulu on the Bridge de Paul Auster, una reelaboración cinematográfica del mito de Pandora a través del sueño», Óscar Curieses proposa una lectura d'aquesta obra com a reescriptura del mite de Pandora, tot recolzant-se en teories psicoanalítiques i en una problematització de les relacions entre l'imaginari i el real. I, finalment, Julia Zaparart i Soledad Pereyra estudien a «“Pour une littérature-monde en français”: notas para una relectura del manifiesto» un manifest aparegut a Le monde des livres el 2007, en el qual quaranta-quatre autors qüestionaven la distinció entre «literatura francesa» i «literatura francòfona», senyalant-ne l'origen colonial; i, a partir d'aquestes reflexions, analitzen Syngué sabour. Pierre de patience de l'afgà Atiq Rahimi. El número es tanca amb una ressenya de Javier Rivero Grandoso sobre El género negro: el fin de la frontera, editat per Àlex Martín Escribà y Javier Sánchez Zapatero.


Max Hidalgo Nácher



FaLang translation system by Faboba

index

miar ccuc csic dialnet doaj e-revistas isoc latindex MLAracoresh
lista de emails
click sinuca

chfyavbh88y FilmOneTorrents http://filmonetorrent.blogspot.com/4cd3